Els salts temporals: 1. El pis nou

Edifici situat a la Diagonal de Barcelona

Teníem pis nou, al centre de Bcn, de moment, com que sola no el podia pagar, vaig decidir de compartir-lo amb un vell amic botànic amb el que ja havia conviscut anys enrere, en Pau. Entre els dos sumàvem unes 30 especies de plantes adaptades a l’interior amb molts exemplars de cada. Teníem multitud d’espatafíliums, antúriums, ficus, orquídies.. .Dedicàvem unes tres hores diàries a tenir-ne cura amb un ritual que repetia sempre els mateixos passos: treure’n les parts, flors i fulles seques, vaporitzar, i abonar aquelles que ho necessitessin. Ocupaven dues habitacions senceres que gaudien d’una molt bona entrada de llum natural, una era una mena de tribuna quasi tota envoltada de vidres emplomats i dibuixats de colors amb motius vegetals i l’altre tenia tota una paret feta amb vidriera. Les havíem adequat amb lleixes i safates per a poder-les posar; totes les nostres plantes estaven precioses, verdes, sanes i ens feia molt de goig gaudir de la seva companyia.
El pis tenia una meravellosa curiositat. Era l’últim pis d’un edifici del XIX i en la seva habitació central, hi havien fet amb motllures de guix i fusta una cúpula barroca en blanc i daurat. Disposava de quatre columnetes amb capitells treballadíssim imitant fulles tropicals, un munt d’àngels petitets, suspesos en l’aire, semblava que li donessin voltes, tot i estar totalment estàtics; i anava engalanada de garlandes, flors de mentida i cordons trenats de passamanaria d’un gruix irreal. El Pau i jo vàrem dedicar moltes hores de conversa a decidir que en faríem amb aquella cambra de la cúpula que estava ben ve al mig del pis i era lloc de pas obligat per a transitar d’un costat a l’altre del mateix. Ens hagués agradat poder situar un llit de matrimoni gran, just a sota la cúpula i poder veure els estels i la lluna mentre ens adormíem, fins i tot havíem parlat de fer servir per torns l’habitació i així poder-ne gaudir tots dos. Però el fet de que aquella cúpula estigues al bell mig de l’espai ens va fer descartar totes les idees boniques i poc pràctiques que se’ns acudien, per acabar acordant que la cambra de la cúpula, quedaria lliure per a poder-la fer servir de pas: semblava el més adient.