Els Salts temporals: 4. Això és la guerra

Refugis antiaeris de Barcelona

Entre tanta gent espantada, vaig poder veure a dos nois que no es corresponíem amb la imatge que exhibia tota l’altre gent amb la que em topava de morros, com si fos un salmó nedant a contra corrent pel carrer.
Ells també em miraven estranyats i en aquell moment, just en el moment amb el que la meva mirada es va creuar amb la seva, vaig saber que tenien molt a veure amb aquella mena de dissort no contemplada que m’estava tocant viure.
Estaven a l’altre banda del carrer i vaig córrer cap a ells. També fugien, esmunyint-se per un carreró davant meu sense que els pogués atrapar.
Necessitava veure la seva cara, plantar-me al davant i poder fer preguntes, com: D’on heu tret la roba que porteu? Ningú en aquella ciutat on ara no paraven de caure bombes portava res diferent a unes espardenyes o unes sabates de cordons i ells duien sabatilles esportives, texans, jaquetes de teixit tecnològic.

De cap manera els vaig poder caçar, em vaig perdre per molts carrerons d’una mena de xarxa d’aranya negre , plena de fum, de crits , de soroll i carros carregats de coses, gent, armes i sacs.
Ja no els veia per enlloc, com tot, havien desaparegut, com si tot el que perseguís des de el moment que vaig sortir de casa per anar a mercat fos un miratge darrera un altre.

Va començar a sonar una alarma, una sirena potentíssima, una dona em va agafar de la ma encarrilant-me cap una mena de soterrani. Tothom anava cap el soterrani: nens, dones, homes. Tots amb un farcell, tots amb cara de por i de fam. Encara no m’hi havia fixat en aquelles cares de por, ni en la sutja de les galtes dels nens, ni en els ulls de gana de totes aquells persones grises que ara compartien espai amb mi en aquell soterrani- refugi. 
Tot tremolava i ens arribava el so somort de les bombes caient, una darrera l’altre.
La dona del meu costat, la que m’havia agafat la ma em va dir:- Són els avions del Hitler i el Mussolini, ens volen matar a tots com a rates.- 
Vaig pensar que la pobre dona ja no hi tocava gaire, que tanta bomba i misèria li feien creure que estava vivint la guerra civil, allò era una guerra, però de cap manera podia ser la civil, havien passat més de setanta anys.

L’angoixa començava a posseir-me, demanava a tots els deus estar adormida, somiant , sense viure la realitat d’ aquella colla d’esdeveniments desgraciats.
Desitjava amb totes les meves forces i els ulls clucs, despertar-me sota la cúpula, amb l’olor de cafè del Pau i els llençols de filatura de coto suaus i blancs del meu llit, acaronant-me. Segur que les orquídies havien florit, segur que la Palmira em guardava moltes cartes, segur que hi havia una altre vida esperant-me més enllà d’aquella guerra.

Però al obrir els ulls, només vaig veure a un infant mamant arrapat a la roba negre de s’ha mare i a un altre que plorava penjat del coll d’un home color plom, com el plom que en aquells tristos moments omplia la meva realitat al soterrani.