Els salts temporals: 6. Dades contrastades

Francesc Boix

Semblava versemblant que la petita Palmira, fos la meva gran Palmira, l’administradora del meu pis. Era tot en un la Palmira, ens guardava el correu i una còpia de claus, ens passava els rebuts, tenia cura de la neteja i la bona presencia de l’escala, l’entrada, l’ascensor i de que mai faltes una bombeta, una reparació o una capa de pintura en algun lloc. Sempre pensava que per ella, aquell edifici era com un esser viu, que mantenia saludable per la comoditat i la qualitat de vida de tots plegats. Estava clar que la Palmira estimava l’edifici tant com jo les meves plantes.

Em vaig quedar mirant la fotografia, una bona estona, necessitava fixar-me en els detalls: les puntes de la seva roba, els objectes que s’hi veien, el pentinat de la mare, el nom del fotògraf, la data de la fotografia i l’estudi on havia estat revelada: Francesc Boix, Call 28, 1937 Barcelona.Resulta que la fotografia era de plena guerra civil.
La dona seguia asseguda meditant i jo vaig començar a voltar per la casa, a la cuina, un calendari tenia els dies tatxats amb unes x perfectes fetes amb llapis vermell, estava tatxat fins: 27 d’abril de 1938. No tenia ni idea de si era el dia que corresponia al temps real, el temps, ara era un concepte que em provocava un batibull cerebral que no m’ajudava gaire a distingir en quin moment temporal em trobava.

Vaig agafar llapis i paper i em vaig asseure a la taula que hi havia a la cuina, necessitava apuntar les dades que tenia fins el moment.

Tenia les dades de la foto, 1937, les del calendari, 1938. Les adreces del fotògraf, Call 28, la de la senyora acollidora, Rams 12 i la de casa meva Espaseria 4-6-8. A veure, si entre una cosa i una altre podia trobar quelcom que em dones alguna pista més per tornar cap a casa o potser fins i tot tornar al meu temps. Cada cop veia més clar, que d’alguna manera, i no sabia pas quina, doncs no m’entrava la possibilitat al cervell, havia fet un canvi de temps. Un viatge al passat, i si l’havia fet al passat, volia creure que segurament el podria fer cap el present.

No em podia treure la imatge dels dos nois vestits al més pur estil del XXI que havia vist en el bombardeig, tenia que trobar-los, era vital per a descobrir, com retornar al meu temps. Necessitava un pla, ordenat, organitzat i a prova de bombes. Havia de centrar-me i no deixar-me endur per els esdeveniments, tenir objectius clars, que totes aquelles mogudes que em passaven quan sortia al carrer no destorbessin.
Començaria visitant al fotògraf, no sabia ben ve perquè, però el cor em deia que potser em connectaria amb quelcom important pel meu retorn, i després tornaria al lloc on vaig veure els nois, a veure si recordava el xamfrà. Guardava dins meu l’esperança que ells també m’haguessin vist com un personatge estrany que potser tingués respostes i potser, només potser, ells estaven mirant de trobar-me també. Fos com fos, havia de seguir endavant i no quedar-me a casa de la senyora acollidora gaire més, encara que sentia que era el lloc més segur que havia trobat des de que vaig sortir del pis.

Demà al mati marxaria, ara faria quelcom de menjar amb el que trobés per la senyora i per mi, em banyaria (ho necessitava moltíssim) i miraria de dormir en un llit, almenys una nit, tranquil·lament, descansant,  malgrat a fora caiguessin bombes o estar a més de mig segle de la meva cúpula.