Al matí em van despertar les sirenes, ja hi tornàvem a ser, vaig baixar atabalada les escales, la porta de casa era oberta i la senyora ja no hi era.
Corrent carrer avall la vaig atrapar a mitja baixada amb la camisa de dormir
i descalça. Com vaig poder, agafada de bracet me la vaig endur de retorn a casa
per a vestir-la i almenys posar-li unes sabates.
Al travessar la tanca del jardí un noi amb gorra ens va fer entrar a corre
cuita a casa i va tancar la porta amb clau darrera nostre.
La sirena va pujar molt d’intensitat sonora i de cop i volta, sense poder
fer ni un pas, ni amagar-nos en cap racó, una gran bomba maligna i metàl·lica va
caure al bell mig del menjador. Em vaig quedar sorda, cega i sense cos, no
estava morta però no me’l sentia. La respiració feia que el meu abdomen es
dilatés i contragués, el notava, volia entendre que encara no havia mort del
tot.
La pols se’m ficava a tots els orificis cranials, em feia pastetes a la boca, m’ofegava
els pulmons, em cobria els ulls, em tapava el nas... aquella maleïda pols que
semblava que s’havia proposat de donar-me el cop de gracia per deixar-me morta
i ja enterrada allà mateix, allà on hi havia hagut aquell menjador tan
curosament estimat, tant polidament guardat per la senyora. La meva mare en la
guerra.
Amb la caiguda d’aquesta bomba em notava tant dèbil,
tant fràgil, que ni
tan sols la fantasia d’allò que havia idealitzat i perseguit tota la meva vida
com a motiu de la més complerta
felicitat, ni això podia ajudar-me; ni un gran amor podria salvar-me, perduda com estava en mig del
temps perdut també. La guerra i la destemporalització m’anaven menjant l’anima a engrunes, a
pessics petits. Ni tan sols els records de les meves orquídies, que evocava constantment
de forma forçada, podien ara fer, que un rajolí d’esperança s’escolés per les
meves motivacions, fins a fer-me creure un altre cop que podria sortir de tot
aquell horror en el que em veia embolicada, sense saber de cap manera el motiu.
La bomba, m’havia fet explotar l’anima i l’ànim.
La pols es va anar esvaint de mica en
mica com quan s’aixeca la boira, mostrant-me el que no volia veure, el que m’hagués
agradat esborrar per sempre més dels meus records.
La dona acollidora i el soldat mort al
meu costat, tots dos amb els ulls oberts, incomplerts corporalment, sagnants,
per sempre més absents.
Uns soldats amb una llitera em van
agafar, mentre altres soldats com formigues van omplir el menjador, van tapar
els cossos, se’m van endur a un camió i a batzegades, pels carrers amb
llambordes vaig perdre el sentit fins a Sant Pau.
Al obrir els ulls, sentia com al patí
cent peus picaven a terra amb la veu d’un home que cridava consignes i nombres. Una
monja blanca, com una mena de coloma de terrat net, em somreia i m’acaronava. L’airet
de la finestra m’arribava com una benedicció i tot i que encara no estava del
tot desperta entenia tot allò que els metges parlaven als peus del meu llit.
Especulaven sobre si tornaria a caminar, sobre si el meu home era aquell soldat
mort al meu costat i si em quedaria família.
- - Doctor, Quin nom li poso al registre?- una
monja li preguntava a un dels metges.
- - Posa-li Sra. Boix, això és el que ens han dit
els soldats, sembla que era la dona del fotògraf.- li explicava un dels metges.
I jo, que em semblava
només ser respiració, ni tan sols tenia esma per fer cap explicació, només
tancava els ulls plorosos escoltant els cent peus bategants de soldats al pati.
No hay comentarios:
Publicar un comentario