Quatre poemes de dolor

Paola de Grenet

1. Una mena de dolor i una mena de plaer es confonen

L’un de l’altre desconfien

Una mena de desamor i desig es confonen

Juguen al cor ferit

A la ferida que cou

Deslliguen els canells marcats

Exploten les butllofes

I tot queda tenyit de vermell, llàgrimes i suor

Tot queda en runes

Sense gestió possible

Sense comprensió

Sense perdó.

2. Runa, trossos mal trencats

Amb cantons esmolats, tallants

Vidres embolicats amb paper de diari

Punxes de roser guardades en  bossetes de tul

Esparadraps fet servir, amb restes de iode

Marques d’esgarrapades...

3. El rastre queda marcat a terra, com una petjada  de pintura

Que va tornant-se marró amb el temps,  no marxa

Encara té les marques al coll, una per cada dit

I a l’esquena li falten trossets de pell.

A sobre el llavi una llarga línia li travessa la cara enfilant-se per sobre el nas i morint a la parpella.

Sort que va tancar els ulls.

4. Físic, tot allò que ens fa mal a un lloc localitzable de la nostre anatomia.

Amb els anys la carn en comptes d’endurir se’ns torna tova

I els ossos també.

Els ganivets i els punxons se’ns claven bé.

Es desfan les entranyes lentament mentre anem vivint cap a la mort.