Els salts temporals: 8. Sola

Robert Capa

De vegades, davant del silenci i la soledat de la nit, m’imagino que res no és real. Tot és un decorat.

Avui, pujo al terrat d’aquest edifici magnífic i només veig soledat i teulades, edificis de pessebre immòbils.

Penso, que tantes tribulacions han estat i seran inútils, que tots els pensaments són i seran estèrils. Tot és nomes fruit d’una ment pertorbada, altament pertorbada per la guerra i l’horror de la mort sense sentit.

La mort, en la guerra mai no té sentit. Molts, lluitat per els interessos d’uns pocs, de la riquesa d’uns pocs i allà, en mig de la sang i el dolor, estic jo.

Lluny de la meva cúpula, de les meves precioses plantes, de la meva sagrada vida en mig del goig i l’estudi del món vegetal.

Un dia, sense saber com, sense saber perquè, tot, tot havia desaparegut.

El Pau, la cúpula, les orquídies, els esmorzars de regal, la meva vida de lliurament incondicional a la meva vocació. Tot.

Ara, les bombes, els soldats, els soterranis, la por, la incomprensió...

La soledat i el preuat silenci d’aquest moment omplen la meva realitat.

La única i veritable realitat existent, ara que el regne de la foscor ha fet desaparèixer els crits, el fum, les cases ensorrant-se i tot allò que ara omple la meva visió distorsionada.

Si no he de tornar mai més al meu temps, si és impossible que retorni a un temps sense guerra i uns humans sense mort que no sigui natural. Voldria ara, morir i dormir eternament en aquest silenci, en aquest decorat immòbil, en aquesta pau irreal i a temporal.

Voldria adormir-me eternament amb la visió imaginaria de la cúpula, amb el record del cel sobre el meu cap mentre espero adormir-me. Amb els colors de les orquídies a la memòria, distorsionada, però memòria al cap i a la fi.

Encara no hi veig bé, encara no hi sento bé, encara no estic del tot recuperada, però floto en el record d’un temps, del que procedeixo, però que ara només és un reflex en el mirall, un record potser imaginat.

En ell em desfaig mentre escolto els últims versos de la cançó.

Sola com ella, sola com tota aquesta gent idealista, que van com porcs a deixar-se matar pels feixistes. Plens d’ideals de llibertat i justícia; plens de ganes de llibertat en una Europa que els ignora, que els hi gira l’esquena i els deixa morir i patir.

Sola, amb  les democràcies ignorant els destins dels llibertaris, mentre cauen les bombes a casa nostra, als nostres jardins, a les nostres escoles.

Sola com tots els que vivim aquesta guerra.

 Camel·la, escolta la meva súplica, fes que desapareix-hi tot això, fes que surti el sol, fes que demà la llibertat i el respecte hagin guanyat i que cap més ser humà hagi de morir. Guarda per sempre el sense sentit de la mort i la cobdícia de la por. Deixen’s ser lliures, deixem tornar a la cúpula.