No sé quan podré sortir de l’Hospital. Ahir, vaig tenir una conversa
molt entretinguda amb un dels secretaris del registre, una mica més i m’envia a Sant Boi.
Resulta, que, en un atac de sinceritat, vaig
voler explicar-li que jo no era d’aquest
temps i el pobre home, només volia fondre’s. És la bomba, em deia, hauria de parlar amb algun metge d’aquest que ara tracten la histèria, a
veure si la pot ajudar, vostè no vol veure la realitat... i tot un seguit de bons desitjos i
explicacions polidament raonades sobre les meves percepcions, explicacions,
imaginacions.
Al final, veient que no aniríem a parar enlloc
més que a una habitació amb reixes, ho vaig deixar estar amablement i m’en vaig entornar cap al pavelló on dormo, al
mig de 50 llits plens de dones confoses i afectades per la guerra.
Una de les monges va venir a consolar-me, em
va parlar sobre com Jesus m’entenia i
entenia el meu patiment, al meu costat una altre monja jove m’agafava la mà per a donar-me suport i em
mirava dolçament als ulls. Per un moment vaig pensar, en que no l’havia vist mai aquella monja, que era jove
i és veia comprensiva, moderna, diferent a totes les altres.
Al marxar les dues monges i deixar-me anar la
mà, vaig sentir com m’hi havia
deixat un paperet.
Amb molta cura vaig desplegar-lo quan ja s’havien allunyat pavelló avall, al paper hi
havia escrit. Emissaris temporals. Una mica més i m’agafa un cobriment. Aquella noia tampoc era d’allà, m’havia
trobat o jo l’havia
trobat a ella i mirava de comunicar-se. Potser ella podria ajudar-me a entendre
tot això, potser tenia el camí de tornada, potser...
Quan em vaig retornar una mica de l’ensurt, vaig agafar un paper i un llapis
que tenia dins del primer calaix d’una mena de
tauleta de nit que hi havia al costat del meu llit i vaig començar a escriure
possibles, preguntes, hipòtesis i consultes vàries que volia fer-li i que no em
volia descuidar de preguntar-li la propera vegada que la pogués veure. Sabia,
sentia millor dit, que no hauria de cercar-la gaire, ella havia vingut a mi i
ella sola tornaria.
No em vaig equivocar, a la tarda, quan em
portaven la medicació, va aparèixer ella amb la safata. Sentia el meu cor
batega amb força mentre ella em somreia avançant cap el meu llit.
-
Bona tarda?- Com et trobes?
-
Molt bé, millor des del teu paper.
Ella va tornar a
somriure i amb veu baixeta va respondre:
-
Tot està bé, ara t’ho explicaré tot, abans que res però, he
de posar-te aquesta medicació i parlem.
Va agafar la xeringa de vidre i la va omplir
amb el contingut transparent d’una
ampolleta.
Després, somrient, va clavar l’agulleta a
la vena del meu braç i de seguida tot es va anar difuminant fins acabar en
negre.
