Em poso davant d’una porta que te un sol al mig enganxat.
El sol té una cara com les que dibuixen els nens, la boca del sol està oberta i es on s’ha de posar la mà per obrir-la.
Entro en una sala plena de gent que estan d’esquenes a mi, hi ha molta gent, son nobles i gent del poble, tinc molta por.
Em miro els peus i estan descalços, porto una faldilla vermella fins a mitja cama, tinc 12 anys.
La sala és una església fosca, on entra la llum filtrada i colorida d’un rosetó jo camino per un passadís que la gent va deixant al mig.
Darrera meu caminen uns quants homes molt seriosos vestits de vermell.
Ara estic a casa, és una cabana al mig del bosc. La meva mare ens serveix el dinar (una sopa) a mi i al meu pare que és llenyataire, només parla la meva mare i parla molt poc.
Jo miro al meu pare, però ell ni tan sols aixeca els ulls del plat, no em mira ni tampoc em dirigeix la paraula.
Al terra de la cabana, davant de la taula, un nen petit seu a terra, s’entretén amb quelcom que té a les mans.
La meva mare porta un mocador ataronjat que li tapa el cap, el coll i la petxera, emmarcant-li la cara.
El meu pare acaba de menjar, s’aixeca i se’n va, sense tan sols mirar-nos ni dir res, sé que al meu pare no li agrado i que també em troba estranya.
Estic al mercat , a la plaça del poble, omplo un canti molt gran i pesat d’aigua, i jugo amb l’aigua que surt d’uns becs d’ocells de pedra .
Deixo el canti al costat de la font i vaig a veure el fruiter que em dona pomes, després passo per la parada del carnisser que em dona un conill mort.
Jo m’ho poso tot al davantal i recullo el canti, llavors passa un grup de gent molt alta i ben vestida amb vestits de vellut i barret i em miren amb desplaci.
Veig que també tots els del mercat em miren una mica estrany, sé que pensen que soc estranya, diferent i que tenen una certa por i desconfiança.
Estic davant de casa meva, la porta és oberta, no hi ha ningú i tot està destrossat, cerco i crido a la meva mare. M’espanto molt i el cor em comença a bategar ràpid, llavors sento molt soroll de cavalls i gent acostant-se i surto de la cabana.
Un home vestit de negre amb una llarga capa a sobre d’un cavall negre ve corrents cap a mi.
Em poso a córrer amb totes les meves forces però l’home del cavall em persegueix i m’atrapa, sé que em vol fer mal, se’m emporta.
Torno a ser a l’església al peu d’unes escales , hi ha molta gent i els senyors de vermell estan a dalt l’altar.
Em diuen que soc dolenta com la meva mare i que com ella mereixo un càstig,
Estic a la plaça del poble, hi ha molta gent , alguns criden que soc dolenta, d’altres s’ho miren en silenci.
Em porten a una tarima amb un pal, em lliguen al pal i em posen una corda al coll per escanyar-me, el home que ho fa em tapa la boca i el nas amb la mà, m’ofego.
Penso que és injust, odio a tota aquella gent a tots .Penso que em venjaré i els mataré a tots. Exploto per dins, surto del cos i des de l’aire em veig amb el cap abaixat i no m’agrada.
Ara soc en un lloc on tot és llum que a poc a poc va perdent intensitat i és torna claror .
Comencen a sortir llumetes grogues daurades que fan dibuixets per l’espai.
M’acosto a una d’aquestes llumetes i és la meva mare.
Ella ja sap el que m’ha passat té un somriure amorós a la cara, l’abraço, l’estimo tant i estic tant contenta de veure-la.
Li explico el que m’ha passat i li dic que no els perdonaré mai i que em venjaré, ella em diu que si que els perdonaré i que ja ho entendre més endavant.
Te una presencia d’una pau, saviesa i amor infinits, entenc el que em diu i se que es veritat, però encara veig impossible de perdonar-los.
Primera regressió Igualada 4 de març del 2006 menjador de la Cristina 1h de la nit
