A la llum del sol

I.                      

Preciosa llum blanca del univers

preciós estel d’escalfor

m’omplo de tu com a reflex

I cel blau, blau-cel, sense núvols, sense cap mena de límit

embolcall sagrat de la terra

anella d’espai transitable.

I aire

llum i aire

blanc en moviment

blanc en dansa

camí blanc

blanca llum.

Arrossega tot allò que ja no ens fa servei,

que canvií desintegrant-se en milions d’espurnes lluminoses.

Aixeca-ho, fes-ho levitar

lliurant-ho com a registre al univers.

Sol, escalfor radiant

llum que ja m’ha transformat en llum:

No peso gens

no tinc cap límit a la pell

no soc de carn

només llum.

II.

A la llum del sol

jo escric versos lluminosos.

A la llum del sol i del poder que mostra.

Davant seu desapareix-ho en ella,

davant d’ella desapareix-ho en ell.

Clarament, amb els ulls tancats

sento que veig el blanc intens que m’inunda

res existeix, res més que el blanc.

Demano cures miraculoses!

Demano comprensió infinita!

Demano compassió.

III.

La blanca daga amb el seu exercit

d’incomptables dagues blanques

totes a l’hora precipitant-se

sobre la terra.

Sense elles morta.

Llum que m’empeny,

llum que m’esguarda:

Fes que el foc cremi dins meu

tot allò que sigui carbó.

IV.

Arrossego el banc

m’hi estiro a sobre

tant curta o llarga com soc

m’hi poso bé i el rebo:

Tot aquest sol de Març!