de morir sempre
i sempre tornar a néixer.
Hi ha les cent mil parades del camí
i les dues mil cinc centes dotze arrencades a sotracs.
Hi ha les infinites lamentacions
i els perques salvatges
que mai són contestats:
Que a mi són contestats!
Els punys!
Com cotilles!
Com martells!
Les dents gastades, que grinyolen!
Nua al mirall:
Davant de la meva impotència!
Davant de la meva persona!
Davant de la meva no resposta
i re- pregunta...
i re-resposta.
Hi ha les tres centes mil ordes infernals
que m'acompanyen en els viatges.
I per últim,
els infinits àngels que canten “ De profundis” del Arvo Part
mentre anem d’un ventre a l'altre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario