El dimecres al matí, aprofitava sempre per
anar a mercat, m’agradava comprar als pagesos, aquells sers responsables del
seu gènere, amb els quals sempre podia comunicar-me d’una forma franca i
planera. M’agradava anar-hi a primera hora i tornar a casa no gaire tard i no
gaire cansada per a poder-me posar a treballar amb les plantes, sempre hi havia
molta feina amb elles. Ara feia esqueixos, això requeria de tota la meva
concentració i unes bones dosis d’hormona d’arrelament. Per aquest motiu havia
de tornar aviat a casa, tant sí com no.
Aquell matí, sortint del mercat amb el meu
cistell ben carregat de tresors del camp per menjar, anava pensant en unes
orquídies que se’m resistien en la floració i recorria d’una forma automàtica
el camí de tornada cap a casa. Enfilava un
carrer darrera l’altre sense parar gaire atenció i quan se suposava que
arribaria a la porta de casa meva, em vaig trobar que era a l’altre punta de
Barcelona. Allò era impossible, doncs comptava que no havia caminat més de deu
minuts i per arribar a peu allà on em trobava, almenys hauria d’haver caminat
unes tres hores pel cap baix.
Vaig pensar que, absorta com estava pensant
en les orquídies, potser, encara que de forma molt improbable, havia caminat
molt més temps que el que a mi em semblava i fent un esforç per orientar-me,
vaig començar a pensar com tornar cap el pis.
De forma conscient, ja portava dues hores
passades caminant, però era com si algú m’hagués esborrat la memòria i no hi
hagués manera de reconèixer els carrers, ni la gent, ni la gran quantitat de
cavalls i carros que veia passejar-se per la ciutat. Semblava que tot Barcelona
estigués en obres. Carres sense paviment i ni tan sols llambordes, un munt de persones que em semblaven disfressades de
pobres, cap cotxe, ni botigues amb rètols actuals. Hi havia tantes coses que no
quadraven , semblava l’ambientació d’una pel·lícula. Cada cosa que veia no
tenia res a veure amb el que jo recordava de la meva ciutat.
Em vaig asseure al mig d’una plaça mirant
d’orientar-me i vaig començar a menjar
una poma a veure si això em calmava i centrava una mica. Al aixecar el cap, la
meva salvació va aparèixer com una visió celestial: era la meva cúpula, allà
davant, a uns quatre o cinc carrers, ara
sí que ja podria tornar a casa. Si veia la cúpula, encara que res del que hi
havia al voltant em sonés, volia dir que no m’havia perdut, que potser estava
caminant per parts desconegudes per mi i amb tanta obra, ja no m’estranyava.
Mirava de consolar-me de tot el que m’estava passant amb una explicació que em sembles
raonable.
Em vaig aixecar començant a caminar nerviosa
cap a la meva cúpula, casa meva, el meu pis, les meves plantes, el Pau, els
llits de rodes...
Sortint de la boca d’un carrer, un soroll bestial
em va fer parar en sec. Acabava de caure una bomba i una casa mig derruïda
exhibia la seva panxa, la gent cridava, corria i per augmentar una mica més si cabia
el meu desconsol: La cúpula ja no es
veia per enlloc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario