Escoltant l'Arvo Pärt: poema 1

No em deixaré doblegar per les hores

Espases immortals de la vida

despullant poc a poc la pell terça

per tornar marró allò rosat.

No em deixaré abandonar per el pensament d’amor

acompanyant en la calidesa d’un niu ple

per després desintegrar-se

com ser viu que sense escalfor mor.

Ara, penjada de l’espatlla d’aquell que hi és

per voler ser-hi o per casualitat.

D’aquell que s’està immòbil

respirant

mentre les llàgrimes li mullen la camisa.

Aquell que un dia va arribar amb un somriure i va marxar amb un

-Ens veiem!

Ens pensem

pensant-nos tot es torna ideal

sent la mentida més gran de totes

la fantasia més gran de totes les que puc contar

o les que oblidaré per sempre

i vull ben oblidades

sense saber que ni tan sols les he pensat.

Margant el gust que em torna a la boca

Tornat-se verd dins la cavitat del meu cos

dolç el regust que en queda

quan ja no fa mal.

Records que moren plegats i junts en una cripta

com aquella il·luminada del Vinyoli

Imatges que mai varen tenir tanta llum ni tanta lluentor.

Caliu del no temps no ens abandonis!

Silenci sentenciós, que faci l’univers

sense ser-ne jo la responsable.

Ni culpa, ni pensament acusatori.

No ens deprecií la memòria real!

No ens mengi el pessimisme!

Ni ens vomiti el dolor!

Ni ens deixi el que mai ens ha conegut.

La Candelera, Imbolic, Brígida, Brede...

Brigit, Brígida, que la llum m’ompli!!!!

T’invoco deessa de la llum, Candelera estimada

Fes que cremi sempre el foc dins del meu cos

Per tal de seguir viva, viva cada segon.

Sense morir en l’oblit de l’ombra i la foscor freda.

Que m’escalfi les entranyes la vida 
que m'escalfi el cor la vida.

Sense fred als peus, 
per poder caminar descalça sobre la gebre d’aquest món.

Herba empolsada de cristalls d’aigua 

que es desfan sota els meus peus calents pel caminar de la vida.

Tu,  llum que va allargant-se

Llum i escalfor

Escalfor i vida. 
Sense foc no hi ha vida!

Brígida, Candelera meva, ofega entre els teus braços els meus hiverns!

Amaga dins nostre la llum que cerca tot allò que viu

L’escalfor que necessita l’ocell de bec i cos petit 

l’àguila grandiosa 

i la garsa que travessa el món.

Sol petitet dins nostre, sol gran a dalt de tot del cel.

On les ombres no existeixen i les tempestes són de foc i esclat.

Que els nostres anhels siguin calents i plens de vida!

Que les nostres ombres puguin conèixer la llum!

Que la nostra foscor ens serveixi de repòs!

Que la nostra vida s’il·lumini amb tu!

Que no ens faci por cremar-nos!

Brígida, Candelera lluminosa...

Els salts temporals: 8. Sola

Robert Capa

De vegades, davant del silenci i la soledat de la nit, m’imagino que res no és real. Tot és un decorat.

Avui, pujo al terrat d’aquest edifici magnífic i només veig soledat i teulades, edificis de pessebre immòbils.

Penso, que tantes tribulacions han estat i seran inútils, que tots els pensaments són i seran estèrils. Tot és nomes fruit d’una ment pertorbada, altament pertorbada per la guerra i l’horror de la mort sense sentit.

La mort, en la guerra mai no té sentit. Molts, lluitat per els interessos d’uns pocs, de la riquesa d’uns pocs i allà, en mig de la sang i el dolor, estic jo.

Lluny de la meva cúpula, de les meves precioses plantes, de la meva sagrada vida en mig del goig i l’estudi del món vegetal.

Un dia, sense saber com, sense saber perquè, tot, tot havia desaparegut.

El Pau, la cúpula, les orquídies, els esmorzars de regal, la meva vida de lliurament incondicional a la meva vocació. Tot.

Ara, les bombes, els soldats, els soterranis, la por, la incomprensió...

La soledat i el preuat silenci d’aquest moment omplen la meva realitat.

La única i veritable realitat existent, ara que el regne de la foscor ha fet desaparèixer els crits, el fum, les cases ensorrant-se i tot allò que ara omple la meva visió distorsionada.

Si no he de tornar mai més al meu temps, si és impossible que retorni a un temps sense guerra i uns humans sense mort que no sigui natural. Voldria ara, morir i dormir eternament en aquest silenci, en aquest decorat immòbil, en aquesta pau irreal i a temporal.

Voldria adormir-me eternament amb la visió imaginaria de la cúpula, amb el record del cel sobre el meu cap mentre espero adormir-me. Amb els colors de les orquídies a la memòria, distorsionada, però memòria al cap i a la fi.

Encara no hi veig bé, encara no hi sento bé, encara no estic del tot recuperada, però floto en el record d’un temps, del que procedeixo, però que ara només és un reflex en el mirall, un record potser imaginat.

En ell em desfaig mentre escolto els últims versos de la cançó.

Sola com ella, sola com tota aquesta gent idealista, que van com porcs a deixar-se matar pels feixistes. Plens d’ideals de llibertat i justícia; plens de ganes de llibertat en una Europa que els ignora, que els hi gira l’esquena i els deixa morir i patir.

Sola, amb  les democràcies ignorant els destins dels llibertaris, mentre cauen les bombes a casa nostra, als nostres jardins, a les nostres escoles.

Sola com tots els que vivim aquesta guerra.

 Camel·la, escolta la meva súplica, fes que desapareix-hi tot això, fes que surti el sol, fes que demà la llibertat i el respecte hagin guanyat i que cap més ser humà hagi de morir. Guarda per sempre el sense sentit de la mort i la cobdícia de la por. Deixen’s ser lliures, deixem tornar a la cúpula.

Quatre poemes de dolor

Paola de Grenet

1. Una mena de dolor i una mena de plaer es confonen

L’un de l’altre desconfien

Una mena de desamor i desig es confonen

Juguen al cor ferit

A la ferida que cou

Deslliguen els canells marcats

Exploten les butllofes

I tot queda tenyit de vermell, llàgrimes i suor

Tot queda en runes

Sense gestió possible

Sense comprensió

Sense perdó.

2. Runa, trossos mal trencats

Amb cantons esmolats, tallants

Vidres embolicats amb paper de diari

Punxes de roser guardades en  bossetes de tul

Esparadraps fet servir, amb restes de iode

Marques d’esgarrapades...

3. El rastre queda marcat a terra, com una petjada  de pintura

Que va tornant-se marró amb el temps,  no marxa

Encara té les marques al coll, una per cada dit

I a l’esquena li falten trossets de pell.

A sobre el llavi una llarga línia li travessa la cara enfilant-se per sobre el nas i morint a la parpella.

Sort que va tancar els ulls.

4. Físic, tot allò que ens fa mal a un lloc localitzable de la nostre anatomia.

Amb els anys la carn en comptes d’endurir se’ns torna tova

I els ossos també.

Els ganivets i els punxons se’ns claven bé.

Es desfan les entranyes lentament mentre anem vivint cap a la mort.

Els salts temporals: 7. Bombes i soldats

Sant pau 

Al matí em van despertar les sirenes, ja hi tornàvem a ser, vaig baixar atabalada les escales, la porta de casa era oberta i la senyora ja no hi era.

Corrent carrer avall la vaig atrapar a mitja baixada amb la camisa de dormir i descalça. Com vaig poder, agafada de bracet me la vaig endur de retorn a casa per a vestir-la i almenys posar-li unes sabates.

Al travessar la tanca del jardí un noi amb gorra ens va fer entrar a corre cuita a casa i va tancar la porta amb clau darrera nostre.

La sirena va pujar molt d’intensitat sonora i de cop i volta, sense poder fer ni un pas, ni amagar-nos en cap racó, una gran bomba maligna i metàl·lica va caure al bell mig del menjador. Em vaig quedar sorda, cega i sense cos, no estava morta però no me’l sentia. La respiració feia que el meu abdomen es dilatés i contragués, el notava, volia entendre que encara no havia mort del tot.

La pols se’m ficava a tots els orificis cranials, em feia pastetes a la boca, m’ofegava els pulmons, em cobria els ulls, em tapava el nas... aquella maleïda pols que semblava que s’havia proposat de donar-me el cop de gracia per deixar-me morta i ja enterrada allà mateix, allà on hi havia hagut aquell menjador tan curosament estimat, tant polidament guardat per la senyora. La meva mare en la guerra.

Amb la caiguda d’aquesta bomba em notava tant dèbil, tant fràgil, que ni tan sols la fantasia d’allò que havia idealitzat i perseguit tota la meva vida com a  motiu de la més complerta felicitat, ni això podia ajudar-me; ni un gran amor podria  salvar-me, perduda com estava en mig del temps perdut també. La guerra i la destemporalització  m’anaven menjant l’anima a engrunes, a pessics petits. Ni tan sols els records de les meves orquídies, que evocava constantment de forma forçada, podien ara fer, que un rajolí d’esperança s’escolés per les meves motivacions, fins a fer-me creure un altre cop que podria sortir de tot aquell horror en el que em veia embolicada, sense saber de cap manera el motiu. La bomba, m’havia fet explotar l’anima i l’ànim.

La pols es va anar esvaint de mica en mica com quan s’aixeca la boira, mostrant-me el que no volia veure, el que m’hagués agradat esborrar per sempre més dels meus records.

La dona acollidora i el soldat mort al meu costat, tots dos amb els ulls oberts, incomplerts corporalment, sagnants, per sempre més absents.

Uns soldats amb una llitera em van agafar, mentre altres soldats com formigues van omplir el menjador, van tapar els cossos, se’m van endur a un camió i a batzegades, pels carrers amb llambordes vaig perdre el sentit fins a Sant Pau.

Al obrir els ulls, sentia com al patí cent peus picaven a terra amb la veu d’un  home que cridava consignes i nombres. Una monja blanca, com una mena de coloma de terrat net, em somreia i m’acaronava. L’airet de la finestra m’arribava com una benedicció i tot i que encara no estava del tot desperta entenia tot allò que els metges parlaven als peus del meu llit. Especulaven sobre si tornaria a caminar, sobre si el meu home era aquell soldat mort al meu costat i si em quedaria família.

-       - Doctor, Quin nom li poso al registre?- una monja li preguntava a un dels metges.

-       - Posa-li Sra. Boix, això és el que ens han dit els soldats, sembla que era la dona del fotògraf.- li explicava un dels metges.

I jo, que em semblava només ser respiració, ni tan sols tenia esma per fer cap explicació, només tancava els ulls plorosos escoltant els cent peus bategants de soldats al pati.

)

Els salts temporals: 6. Dades contrastades

Francesc Boix

Semblava versemblant que la petita Palmira, fos la meva gran Palmira, l’administradora del meu pis. Era tot en un la Palmira, ens guardava el correu i una còpia de claus, ens passava els rebuts, tenia cura de la neteja i la bona presencia de l’escala, l’entrada, l’ascensor i de que mai faltes una bombeta, una reparació o una capa de pintura en algun lloc. Sempre pensava que per ella, aquell edifici era com un esser viu, que mantenia saludable per la comoditat i la qualitat de vida de tots plegats. Estava clar que la Palmira estimava l’edifici tant com jo les meves plantes.

Em vaig quedar mirant la fotografia, una bona estona, necessitava fixar-me en els detalls: les puntes de la seva roba, els objectes que s’hi veien, el pentinat de la mare, el nom del fotògraf, la data de la fotografia i l’estudi on havia estat revelada: Francesc Boix, Call 28, 1937 Barcelona.Resulta que la fotografia era de plena guerra civil.
La dona seguia asseguda meditant i jo vaig començar a voltar per la casa, a la cuina, un calendari tenia els dies tatxats amb unes x perfectes fetes amb llapis vermell, estava tatxat fins: 27 d’abril de 1938. No tenia ni idea de si era el dia que corresponia al temps real, el temps, ara era un concepte que em provocava un batibull cerebral que no m’ajudava gaire a distingir en quin moment temporal em trobava.

Vaig agafar llapis i paper i em vaig asseure a la taula que hi havia a la cuina, necessitava apuntar les dades que tenia fins el moment.

Tenia les dades de la foto, 1937, les del calendari, 1938. Les adreces del fotògraf, Call 28, la de la senyora acollidora, Rams 12 i la de casa meva Espaseria 4-6-8. A veure, si entre una cosa i una altre podia trobar quelcom que em dones alguna pista més per tornar cap a casa o potser fins i tot tornar al meu temps. Cada cop veia més clar, que d’alguna manera, i no sabia pas quina, doncs no m’entrava la possibilitat al cervell, havia fet un canvi de temps. Un viatge al passat, i si l’havia fet al passat, volia creure que segurament el podria fer cap el present.

No em podia treure la imatge dels dos nois vestits al més pur estil del XXI que havia vist en el bombardeig, tenia que trobar-los, era vital per a descobrir, com retornar al meu temps. Necessitava un pla, ordenat, organitzat i a prova de bombes. Havia de centrar-me i no deixar-me endur per els esdeveniments, tenir objectius clars, que totes aquelles mogudes que em passaven quan sortia al carrer no destorbessin.
Començaria visitant al fotògraf, no sabia ben ve perquè, però el cor em deia que potser em connectaria amb quelcom important pel meu retorn, i després tornaria al lloc on vaig veure els nois, a veure si recordava el xamfrà. Guardava dins meu l’esperança que ells també m’haguessin vist com un personatge estrany que potser tingués respostes i potser, només potser, ells estaven mirant de trobar-me també. Fos com fos, havia de seguir endavant i no quedar-me a casa de la senyora acollidora gaire més, encara que sentia que era el lloc més segur que havia trobat des de que vaig sortir del pis.

Demà al mati marxaria, ara faria quelcom de menjar amb el que trobés per la senyora i per mi, em banyaria (ho necessitava moltíssim) i miraria de dormir en un llit, almenys una nit, tranquil·lament, descansant,  malgrat a fora caiguessin bombes o estar a més de mig segle de la meva cúpula.

En els adeus: el viatge III

Elisabeth Kübler-Ross

La mort una albada

Si no fos per tot allò margant que em torna a la boca
el gust desagradable es desfà entre la meva saliva
fent-la tornar d'un verd orgànic, fent-me agafar consciencia del que som.

De vegades no té bon gust la vida o potser hauria de dir que no li trobem bon gust.
Sobretot en els comiats
sobretot en el deixar anar
allò i aquells que agafaríem i lligaríem a nosaltres amb corretges
corretges que ens garantissin la seva presencia al llarg del temps que se'ns ha donat a naltros
no a ells.. aquells qui sabem estimats.

En l'adéu, en el fins no sé quan, ens tornem rancis.
Ens assequem a força de deixar anar rajolins desmesurats de dolor, incansablement enyorats.
El segon després de la pèrdua, ens perdem també nosaltres, en una mena de bassa quitranosa
volent quedar submergits en el seu interior, adormits intactes fins que passi el dolor.

Però el dolor no passa sinó el sentim
no passa sinó ens esqueixa
no passa sinó podem perdonar-lo.

El dolor, si el volem evitar, si el volem fer tornar invisible i que passi de llarg, es resisteix
i s'instal·la dins nostre com un convidat paràsit
que sinó és a base d'amor i perdo mai sentirà que la seva feina ha acabat
quan gaudim una mica més de la gran saviesa: estimar més enllà del cos.
Fosos amb el que realment en essència som: el gran amor incondicional.