Jo, la Josephine Lacroix,
tenia 24 anys.
Estudiava a la universitat de la Sorbona
tenia un “novio” que em
feia l’amor
tota la nit sense parar
i em feia anar boja
de cul
perquè al igual que jo,
en tenia moltes altres.
La veritat és que tant s’em en feia
m’agradava estar amb ell quan em tocava
i jo també tenia altres amants,
tan homes, com dones.
No em menjava gaire el cap, amb el futur,
no em menjava gaire el cap,
amb gairebé res.
La lluna feia un fil de llum
i jo passejava , xerrava i reia, pel districte
11
un divendres de tardor, amb els amics
i la seva escalfor jove, viva.
Just en aquell moment
en aquell precís moment
dins meu, en la profunditat
quelcom va emmudir.
Un trencament silenciós i lent
va anar recorrent tota la part alta del meu
pit
i em vaig desplomar sobre les llambordes.
Al caure, els ossos van fer una música dolça
al xocar amb la superfície polida i brillant.
Un per un, els meus ossos van anar descol·locant-se
I tot el meu cos va semblar lliurar el seu pes
a terra
A la mare terra.
Un tel blanquinós
Em va anar pujant pels ulls
I tot semblava allunyar-se.
Tot, menys el ressò d’els trets,
que seguien arribant-me
que seguien tocant-me a mi.
Davant meu, van caure tres o quatre persones més
joves com jo
despreocupades com jo
vives com jo.
L’últim que
vaig veure
Varen ser uns peus, unes botes negres
I la cara bonica d’un noi jove.
Portava una mena de fusell a la mà.
el va deixar caure i va acotar-se
em va agafar la cara amb les mans
i em va dir:
- no pateixis, aquesta nit, tu
també aniràs al cel, amb mi.
El tel blanc va tornar-se espai en blanc
els trets i la veu, silenci.
I jo
la Josephin
em vaig tornar només, un cos embolicat en
daurat
em vaig tornar el plor dels meus pares
em vaig tornar tot el dolor del món
l’aigua del
riu.
l’aire
del cel.
