sábado, 14 de noviembre de 2015

11









Jo, la Josephine Lacroix,
tenia 24 anys.
Estudiava a la universitat de la Sorbona
tenia un novio que em feia lamor
tota la nit sense parar
i em feia anar boja
de cul
perquè al igual que jo,
en tenia moltes altres.

La veritat és que tant sem en feia
magradava estar amb ell quan em tocava
i jo també tenia altres amants,
tan homes, com dones.

No em menjava gaire el cap, amb el futur,
no em menjava gaire el cap,
amb gairebé res.

La lluna feia un fil de llum
i jo passejava , xerrava i reia, pel districte 11
un divendres de tardor, amb els amics
i la seva escalfor jove, viva.

Just en aquell moment
en aquell precís moment
dins meu, en la profunditat
quelcom va emmudir.

Un trencament silenciós i lent
va anar recorrent tota la part alta del meu pit
i em vaig desplomar sobre les llambordes.

Al caure, els ossos van fer una música dolça
al xocar amb la superfície polida i brillant.

Un per un, els meus ossos van anar descol·locant-se
I tot el meu cos va semblar lliurar el seu pes a terra
A la mare terra.

Un tel blanquinós
Em va anar pujant pels ulls
I tot semblava allunyar-se.

Tot, menys el ressò dels trets,
que seguien arribant-me
que seguien tocant-me a mi.

Davant meu, van caure tres o quatre persones més
joves com jo
despreocupades com jo
vives com jo.

Lúltim que vaig veure
Varen ser uns peus, unes botes negres
I la cara bonica dun noi jove.

Portava una mena de fusell a la mà.
el va deixar caure i va acotar-se
em va agafar la cara amb les mans
i em va dir: 
- no pateixis, aquesta nit, tu també aniràs al cel, amb mi.


El tel blanc va tornar-se espai en blanc
els trets i la veu, silenci.
I jo
la Josephin
em vaig tornar només, un cos embolicat en daurat
em vaig tornar el plor dels meus pares
em vaig tornar tot el dolor del món
laigua del riu.
laire

del cel.

sábado, 7 de febrero de 2015

Escoltant l'Arvo Pärt: poema 1





No em deixaré doblegar per les hores
Espases immortals de la vida
despullant poc a poc la pell terça
per tornar marró allò rosat.

No em deixaré abandonar per el pensament d’amor
acompanyant en la calidesa d’un niu ple
per després desintegrar-se
com ser viu que sense escalfor mor.

Ara, penjada de l’espatlla d’aquell que hi és
per voler ser-hi o per casualitat.
D’aquell que s’està immòbil
respirant
mentre les llàgrimes li mullen la camisa.

Aquell que un dia va arribar amb un somriure i va marxar amb un
-Ens veiem!

Ens pensem
pensant-nos tot es torna ideal
sent la mentida més gran de totes
la fantasia més gran de totes les que puc contar
o les que oblidaré per sempre
i vull ben oblidades
sense saber que ni tan sols les he pensat.

Margant el gust que em torna a la boca
Tornat-se verd dins la cavitat del meu cos
dolç el regust que en queda
quan ja no fa mal.

Records que moren plegats i junts en una cripta
com aquella il·luminada del Vinyoli

Imatges que mai varen tenir tanta llum ni tanta lluentor.
Caliu del no temps no ens abandonis!

Silenci sentenciós, que faci l’univers
sense ser-ne jo la responsable.
Ni culpa, ni pensament acusatori.

No ens deprecií la memòria real!
No ens mengi el pessimisme!
Ni ens vomiti el dolor!
Ni ens deixi el que mai ens ha conegut.


lunes, 2 de febrero de 2015

La Candelera, Imbolic, Brígida, Brede...







Brigit, Brígida, que la llum m’ompli!!!!
T’invoco deessa de la llum, Candelera estimada
Fes que cremi sempre el foc dins del meu cos
Per tal de seguir viva, viva cada segon.
Sense morir en l’oblit de l’ombra i la foscor freda.

Que m’escalfi les entranyes la vida 
que m'escalfi el cor la vida.
Sense fred als peus, 
per poder caminar descalça sobre la gebre d’aquest món.
Herba empolsada de cristalls d’aigua 
que es desfan sota els meus peus calents pel caminar de la vida.

Tu,  llum que va allargant-se
Llum i escalfor
Escalfor i vida. 
Sense foc no hi ha vida!

Brígida, Candelera meva, ofega entre els teus braços els meus hiverns!
Amaga dins nostre la llum que cerca tot allò que viu
L’escalfor que necessita l’ocell de bec i cos petit 
l’àguila grandiosa 
i la garsa que travessa el món.

Sol petitet dins nostre, sol gran a dalt de tot del cel.
On les ombres no existeixen i les tempestes són de foc i esclat.
Que els nostres anhels siguin calents i plens de vida!
Que les nostres ombres puguin conèixer la llum!
Que la nostra foscor ens serveixi de repòs!
Que la nostra vida s’il·lumini amb tu!
Que no ens faci por cremar-nos!

Brígida, Candelera lluminosa...