lunes, 24 de noviembre de 2014

Els salts temporals: 8. Sola


Robert Capa




De vegades, davant del silenci i la soledat de la nit, m’imagino que res no és real. Tot és un decorat.

Avui, pujo al terrat d’aquest edifici magnífic i només veig soledat i teulades, edificis de pessebre immòbils.
Penso, que tantes tribulacions han estat i seran inútils, que tots els pensaments són i seran estèrils. Tot és nomes fruit d’una ment pertorbada, altament pertorbada per la guerra i l’horror de la mort sense sentit.
La mort, en la guerra mai no té sentit. Molts, lluitat per els interessos d’uns pocs, de la riquesa d’uns pocs i allà, en mig de la sang i el dolor, estic jo.
Lluny de la meva cúpula, de les meves precioses plantes, de la meva sagrada vida en mig del goig i l’estudi del món vegetal.
Un dia, sense saber com, sense saber perquè, tot, tot havia desaparegut.
El Pau, la cúpula, les orquídies, els esmorzars de regal, la meva vida de lliurament incondicional a la meva vocació. Tot.
Ara, les bombes, els soldats, els soterranis, la por, la incomprensió...
La soledat i el preuat silenci d’aquest moment omplen la meva realitat.
La única i veritable realitat existent, ara que el regne de la foscor ha fet desaparèixer els crits, el fum, les cases ensorrant-se i tot allò que ara omple la meva visió distorsionada.
Si no he de tornar mai més al meu temps, si és impossible que retorni a un temps sense guerra i uns humans sense mort que no sigui natural. Voldria ara, morir i dormir eternament en aquest silenci, en aquest decorat immòbil, en aquesta pau irreal i a temporal.
Voldria adormir-me eternament amb la visió imaginaria de la cúpula, amb el record del cel sobre el meu cap mentre espero adormir-me. Amb els colors de les orquídies a la memòria, distorsionada, però memòria al cap i a la fi.

Encara no hi veig bé, encara no hi sento bé, encara no estic del tot recuperada, però floto en el record d’un temps, del que procedeixo, però que ara només és un reflex en el mirall, un record potser imaginat.
En ell em desfaig mentre escolto els últims versos de la cançó.
Sola com ella, sola com tota aquesta gent idealista, que van com porcs a deixar-se matar pels feixistes. Plens d’ideals de llibertat i justícia; plens de ganes de llibertat en una Europa que els ignora, que els hi gira l’esquena i els deixa morir i patir.
Sola, amb  les democràcies ignorant els destins dels llibertaris, mentre cauen les bombes a casa nostra, als nostres jardins, a les nostres escoles.
Sola com tots els que vivim aquesta guerra.

 Camel·la, escolta la meva súplica, fes que desapareix-hi tot això, fes que surti el sol, fes que demà la llibertat i el respecte hagin guanyat i que cap més ser humà hagi de morir. Guarda per sempre el sense sentit de la mort i la cobdícia de la por. Deixen’s ser lliures, deixem tornar a la cúpula.


viernes, 16 de mayo de 2014

Quatre poemes de dolor

Paola de Grenet

1. Una mena de dolor i una mena de plaer es confonen
L’un de l’altre desconfien
Una mena de desamor i desig es confonen
Juguen al cor ferit
A la ferida que cou
Deslliguen els canells marcats
Exploten les butllofes
I tot queda tenyit de vermell, llàgrimes i suor
Tot queda en runes
Sense gestió possible
Sense comprensió
Sense perdó.

2. Runa, trossos mal trencats
Amb cantons esmolats, tallants
Vidres embolicats amb paper de diari
Punxes de roser guardades en  bossetes de tul
Esparadraps fet servir, amb restes de iode
Marques d’esgarrapades...

3. El rastre queda marcat a terra, com una petjada  de pintura
Que va tornant-se marró amb el temps,  no marxa
Encara té les marques al coll, una per cada dit
I a l’esquena li falten trossets de pell.
A sobre el llavi una llarga línia li travessa la cara enfilant-se per sobre el nas i morint a la parpella.
Sort que va tancar els ulls.

4. Físic, tot allò que ens fa mal a un lloc localitzable de la nostre anatomia.
Amb els anys la carn en comptes d’endurir se’ns torna tova
I els ossos també.
Els ganivets i els punxons se’ns claven bé.
Es desfan les entranyes lentament mentre anem vivint cap a la mort.

martes, 11 de marzo de 2014

Els salts temporals: 7. Bombes i soldats


Al matí em van despertar les sirenes, ja hi tornàvem a ser, vaig baixar atabalada les escales, la porta de casa era oberta i la senyora ja no hi era.
Corrent carrer avall la vaig atrapar a mitja baixada amb la camisa de dormir i descalça. Com vaig poder, agafada de bracet me la vaig endur de retorn a casa per a vestir-la i almenys posar-li unes sabates.
Al travessar la tanca del jardí un noi amb gorra ens va fer entrar a corre cuita a casa i va tancar la porta amb clau darrera nostre.
La sirena va pujar molt d’intensitat sonora i de cop i volta, sense poder fer ni un pas, ni amagar-nos en cap racó, una gran bomba maligna i metàl·lica va caure al bell mig del menjador. Em vaig quedar sorda, cega i sense cos, no estava morta però no me’l sentia. La respiració feia que el meu abdomen es dilatés i contragués, el notava, volia entendre que encara no havia mort del tot.
La pols se’m ficava a tots els orificis cranials, em feia pastetes a la boca, m’ofegava els pulmons, em cobria els ulls, em tapava el nas... aquella maleïda pols que semblava que s’havia proposat de donar-me el cop de gracia per deixar-me morta i ja enterrada allà mateix, allà on hi havia hagut aquell menjador tan curosament estimat, tant polidament guardat per la senyora. La meva mare en la guerra.
Amb la caiguda d’aquesta bomba em notava tant dèbil, tant fràgil, que ni tan sols la fantasia d’allò que havia idealitzat i perseguit tota la meva vida com a  motiu de la més complerta felicitat, ni això podia ajudar-me; ni un gran amor podria  salvar-me, perduda com estava en mig del temps perdut també. La guerra i la destemporalització  m’anaven menjant l’anima a engrunes, a pessics petits. Ni tan sols els records de les meves orquídies, que evocava constantment de forma forçada, podien ara fer, que un rajolí d’esperança s’escolés per les meves motivacions, fins a fer-me creure un altre cop que podria sortir de tot aquell horror en el que em veia embolicada, sense saber de cap manera el motiu. La bomba, m’havia fet explotar l’anima i l’ànim.
La pols es va anar esvaint de mica en mica com quan s’aixeca la boira, mostrant-me el que no volia veure, el que m’hagués agradat esborrar per sempre més dels meus records.
La dona acollidora i el soldat mort al meu costat, tots dos amb els ulls oberts, incomplerts corporalment, sagnants, per sempre més absents.
Uns soldats amb una llitera em van agafar, mentre altres soldats com formigues van omplir el menjador, van tapar els cossos, se’m van endur a un camió i a batzegades, pels carrers amb llambordes vaig perdre el sentit fins a Sant Pau.
Al obrir els ulls, sentia com al patí cent peus picaven a terra amb la veu d’un  home que cridava consignes i nombres. Una monja blanca, com una mena de coloma de terrat net, em somreia i m’acaronava. L’airet de la finestra m’arribava com una benedicció i tot i que encara no estava del tot desperta entenia tot allò que els metges parlaven als peus del meu llit. Especulaven sobre si tornaria a caminar, sobre si el meu home era aquell soldat mort al meu costat i si em quedaria família.
-       - Doctor, Quin nom li poso al registre?- una monja li preguntava a un dels metges.
-       - Posa-li Sra. Boix, això és el que ens han dit els soldats, sembla que era la dona del fotògraf.- li explicava un dels metges.

I jo, que em semblava només ser respiració, ni tan sols tenia esma per fer cap explicació, només tancava els ulls plorosos escoltant els cent peus bategants de soldats al pati.


)