Els salts temporals: 6. Dades contrastades

Francesc Boix

Semblava versemblant que la petita Palmira, fos la meva gran Palmira, l’administradora del meu pis. Era tot en un la Palmira, ens guardava el correu i una còpia de claus, ens passava els rebuts, tenia cura de la neteja i la bona presencia de l’escala, l’entrada, l’ascensor i de que mai faltes una bombeta, una reparació o una capa de pintura en algun lloc. Sempre pensava que per ella, aquell edifici era com un esser viu, que mantenia saludable per la comoditat i la qualitat de vida de tots plegats. Estava clar que la Palmira estimava l’edifici tant com jo les meves plantes.

Em vaig quedar mirant la fotografia, una bona estona, necessitava fixar-me en els detalls: les puntes de la seva roba, els objectes que s’hi veien, el pentinat de la mare, el nom del fotògraf, la data de la fotografia i l’estudi on havia estat revelada: Francesc Boix, Call 28, 1937 Barcelona.Resulta que la fotografia era de plena guerra civil.
La dona seguia asseguda meditant i jo vaig començar a voltar per la casa, a la cuina, un calendari tenia els dies tatxats amb unes x perfectes fetes amb llapis vermell, estava tatxat fins: 27 d’abril de 1938. No tenia ni idea de si era el dia que corresponia al temps real, el temps, ara era un concepte que em provocava un batibull cerebral que no m’ajudava gaire a distingir en quin moment temporal em trobava.

Vaig agafar llapis i paper i em vaig asseure a la taula que hi havia a la cuina, necessitava apuntar les dades que tenia fins el moment.

Tenia les dades de la foto, 1937, les del calendari, 1938. Les adreces del fotògraf, Call 28, la de la senyora acollidora, Rams 12 i la de casa meva Espaseria 4-6-8. A veure, si entre una cosa i una altre podia trobar quelcom que em dones alguna pista més per tornar cap a casa o potser fins i tot tornar al meu temps. Cada cop veia més clar, que d’alguna manera, i no sabia pas quina, doncs no m’entrava la possibilitat al cervell, havia fet un canvi de temps. Un viatge al passat, i si l’havia fet al passat, volia creure que segurament el podria fer cap el present.

No em podia treure la imatge dels dos nois vestits al més pur estil del XXI que havia vist en el bombardeig, tenia que trobar-los, era vital per a descobrir, com retornar al meu temps. Necessitava un pla, ordenat, organitzat i a prova de bombes. Havia de centrar-me i no deixar-me endur per els esdeveniments, tenir objectius clars, que totes aquelles mogudes que em passaven quan sortia al carrer no destorbessin.
Començaria visitant al fotògraf, no sabia ben ve perquè, però el cor em deia que potser em connectaria amb quelcom important pel meu retorn, i després tornaria al lloc on vaig veure els nois, a veure si recordava el xamfrà. Guardava dins meu l’esperança que ells també m’haguessin vist com un personatge estrany que potser tingués respostes i potser, només potser, ells estaven mirant de trobar-me també. Fos com fos, havia de seguir endavant i no quedar-me a casa de la senyora acollidora gaire més, encara que sentia que era el lloc més segur que havia trobat des de que vaig sortir del pis.

Demà al mati marxaria, ara faria quelcom de menjar amb el que trobés per la senyora i per mi, em banyaria (ho necessitava moltíssim) i miraria de dormir en un llit, almenys una nit, tranquil·lament, descansant,  malgrat a fora caiguessin bombes o estar a més de mig segle de la meva cúpula.

En els adeus: el viatge III

Elisabeth Kübler-Ross

La mort una albada

Si no fos per tot allò margant que em torna a la boca
el gust desagradable es desfà entre la meva saliva
fent-la tornar d'un verd orgànic, fent-me agafar consciencia del que som.

De vegades no té bon gust la vida o potser hauria de dir que no li trobem bon gust.
Sobretot en els comiats
sobretot en el deixar anar
allò i aquells que agafaríem i lligaríem a nosaltres amb corretges
corretges que ens garantissin la seva presencia al llarg del temps que se'ns ha donat a naltros
no a ells.. aquells qui sabem estimats.

En l'adéu, en el fins no sé quan, ens tornem rancis.
Ens assequem a força de deixar anar rajolins desmesurats de dolor, incansablement enyorats.
El segon després de la pèrdua, ens perdem també nosaltres, en una mena de bassa quitranosa
volent quedar submergits en el seu interior, adormits intactes fins que passi el dolor.

Però el dolor no passa sinó el sentim
no passa sinó ens esqueixa
no passa sinó podem perdonar-lo.

El dolor, si el volem evitar, si el volem fer tornar invisible i que passi de llarg, es resisteix
i s'instal·la dins nostre com un convidat paràsit
que sinó és a base d'amor i perdo mai sentirà que la seva feina ha acabat
quan gaudim una mica més de la gran saviesa: estimar més enllà del cos.
Fosos amb el que realment en essència som: el gran amor incondicional.

Desfer-se

Sun Can
Significat dels peixos daurats


En l'aigua em desfaig
com glaçó en el desglaç
sóc llimona que crema la llengua
soc l'àcid que desfà les dents.

En l'aigua em desfaig
com sucre candi
em torno xarop per la tos
em torno tos seca
m'asseco tota
fins el moll de l'os

Em desfaig en  el cosmos de l'aigüera
ballo en cercles
fins empassar-me
pel forat mandalic
i vaig del tub al mar en un :
Amén.






Pescados de Lucrecia Martel from cuando los grandes eran cortos2 on Vimeo.

Els salts temporals: 5. El porta-retrats

Casa Francesc Cairó- arquitecte: Domènec Boada
Tot Barcelona

Em va despertar la gent aixecant-se per sortir del refugi, vaig veure tant desorientada a la dona del meu costat, que vaig ser jo la que li vaig agafar el braç aquest cop. Al sortir al carrer, la llum del dia ens va deixar una mica cegues, per uns segons ho veia tot inundat de llum.
Li vaig preguntar que on vivia i no em va respondre, només va  començar a caminar costa amunt per un dels carrers més estrets que anaven a parar al refugi.

Caminarem en silenci fins a la porta d’un petit jardí, estava ben situat, mirant a l'est, quasi a dalt de tot de la costa. Em va posar les claus a la ma i em va fer un gest com dient: obre tu. Pobre dona, ni esma d’obrir la porta de casa tenia.
Vaig provar dues claus i a la tercera la vaig encertar, entrarem a poc a poc, com si no volguéssim molestar a les plantes, ni a la font xiuxiuejant que encara brollava; com si a la casa hi descanses algú que no volguéssim despertar.

La casa estava mig a les fosques, amb els porticons ajustats i tot molt endreçat i net. Es notava que aquella dona, es passava el dia endreçant casa seva, doncs amb una guerra a fora, deuria resultar molt difícil mantenir-ho com ella ho tenia.
Vaig obrir els porticons, per tal de que la llum omplis d’energia l’estança, mentre ella s’asseia al costat d’una taula camilla, plena de porta-retrats a sobre i es quedava absten, en silenci.

Com que soc xafardera de mena, no me’n vaig poder estar de mirar els retrats. Un soldat amb la bandera republicana somreia agafant de l’espatlla a un amic, en un altre hi havia un retrat de noces fet en un estudi tot guarnit de flors de roba i pintures orientals, em va semblar reconèixer-la a ella de jove.
Anava mirant els retrats amb molt de goig; m’agrada molt tot allò que desprengui memòria i aquests retrats i aquesta casa la guardaven en una bona quantitat. Imaginava i projectava mentalment, que podria viure-hi perfectament en aquella casa i que si no podia tornar a la meva, potser li demanaria a la senyora per quedar-me allà a fer-li companyia.
Almenys no passaríem aquesta guerra, que no sabia pas d’on havia sortit, soles, i jo a més: perduda. 
En un porta-retrats, la dona apareixia amb el que deuria ser el seu home, acompanyats d’un nen  i una nena emmidonats i contents, en el següent, el matrimoni, acompanyava uns nuvis amb tot la família, somrients i elegants.
Al centre de la paret més gran de la cambra, a sobre un bufet d'aquells que hagués matat per poder-me comprar, hi havia aquesta noia, la núvia, que jo ja anomenava mentalment la filla, amb una nena als braços a davant d’una vidriera emplomada, decorada amb motius vegetals...

No podia ser, cada cop l’embolic que la meva ment em presentava era més gran, aquella vidriera era la del meu pis, la de la tribuna de les plantes, n’estava segura, allò que hi sortia era casa meva.
El cor em bategava amb una força descomunal, em semblava que les arteries m’explotarien de tanta pressió;  tremolant  vaig posar davant la senyora el porta-retrats, preguntat-li:
 - Digui´m, si us plau. Qui són?

La dona no em responia, va agafar la fotografia entre les dues mans amb un gest preciós d’afecte i delicadesa, em va mirar un llarg moment com explicant-me alguna cosa amb els seus ulls tristos i quasi mig plorant em va dir:- La Joana i la meva petita Palmira -.

Els Salts temporals: 4. Això és la guerra

Refugis antiaeris de Barcelona

Entre tanta gent espantada, vaig poder veure a dos nois que no es corresponíem amb la imatge que exhibia tota l’altre gent amb la que em topava de morros, com si fos un salmó nedant a contra corrent pel carrer.
Ells també em miraven estranyats i en aquell moment, just en el moment amb el que la meva mirada es va creuar amb la seva, vaig saber que tenien molt a veure amb aquella mena de dissort no contemplada que m’estava tocant viure.
Estaven a l’altre banda del carrer i vaig córrer cap a ells. També fugien, esmunyint-se per un carreró davant meu sense que els pogués atrapar.
Necessitava veure la seva cara, plantar-me al davant i poder fer preguntes, com: D’on heu tret la roba que porteu? Ningú en aquella ciutat on ara no paraven de caure bombes portava res diferent a unes espardenyes o unes sabates de cordons i ells duien sabatilles esportives, texans, jaquetes de teixit tecnològic.

De cap manera els vaig poder caçar, em vaig perdre per molts carrerons d’una mena de xarxa d’aranya negre , plena de fum, de crits , de soroll i carros carregats de coses, gent, armes i sacs.
Ja no els veia per enlloc, com tot, havien desaparegut, com si tot el que perseguís des de el moment que vaig sortir de casa per anar a mercat fos un miratge darrera un altre.

Va començar a sonar una alarma, una sirena potentíssima, una dona em va agafar de la ma encarrilant-me cap una mena de soterrani. Tothom anava cap el soterrani: nens, dones, homes. Tots amb un farcell, tots amb cara de por i de fam. Encara no m’hi havia fixat en aquelles cares de por, ni en la sutja de les galtes dels nens, ni en els ulls de gana de totes aquells persones grises que ara compartien espai amb mi en aquell soterrani- refugi. 
Tot tremolava i ens arribava el so somort de les bombes caient, una darrera l’altre.
La dona del meu costat, la que m’havia agafat la ma em va dir:- Són els avions del Hitler i el Mussolini, ens volen matar a tots com a rates.- 
Vaig pensar que la pobre dona ja no hi tocava gaire, que tanta bomba i misèria li feien creure que estava vivint la guerra civil, allò era una guerra, però de cap manera podia ser la civil, havien passat més de setanta anys.

L’angoixa començava a posseir-me, demanava a tots els deus estar adormida, somiant , sense viure la realitat d’ aquella colla d’esdeveniments desgraciats.
Desitjava amb totes les meves forces i els ulls clucs, despertar-me sota la cúpula, amb l’olor de cafè del Pau i els llençols de filatura de coto suaus i blancs del meu llit, acaronant-me. Segur que les orquídies havien florit, segur que la Palmira em guardava moltes cartes, segur que hi havia una altre vida esperant-me més enllà d’aquella guerra.

Però al obrir els ulls, només vaig veure a un infant mamant arrapat a la roba negre de s’ha mare i a un altre que plorava penjat del coll d’un home color plom, com el plom que en aquells tristos moments omplia la meva realitat al soterrani.

Els salts temporals: 3. Al mercat i a caminar

Mercat de la Boqueria

El dimecres al matí, aprofitava sempre per anar a mercat, m’agradava comprar als pagesos, aquells sers responsables del seu gènere, amb els quals sempre podia comunicar-me d’una forma franca i planera. M’agradava anar-hi a primera hora i tornar a casa no gaire tard i no gaire cansada per a poder-me posar a treballar amb les plantes, sempre hi havia molta feina amb elles. Ara feia esqueixos, això requeria de tota la meva concentració i unes bones dosis d’hormona d’arrelament. Per aquest motiu havia de tornar aviat a casa, tant sí com no.

Aquell matí, sortint del mercat amb el meu cistell ben carregat de tresors del camp per menjar, anava pensant en unes orquídies que se’m resistien en la floració i recorria d’una forma automàtica el camí de tornada cap a casa. Enfilava un  carrer darrera l’altre sense parar gaire atenció i quan se suposava que arribaria a la porta de casa meva, em vaig trobar que era a l’altre punta de Barcelona. Allò era impossible, doncs comptava que no havia caminat més de deu minuts i per arribar a peu allà on em trobava, almenys hauria d’haver caminat unes tres hores pel cap baix.

Vaig pensar que, absorta com estava pensant en les orquídies, potser, encara que de forma molt improbable, havia caminat molt més temps que el que a mi em semblava i fent un esforç per orientar-me, vaig començar a pensar com tornar cap el pis.

De forma conscient, ja portava dues hores passades caminant, però era com si algú m’hagués esborrat la memòria i no hi hagués manera de reconèixer els carrers, ni la gent, ni la gran quantitat de cavalls i carros que veia passejar-se per la ciutat. Semblava que tot Barcelona estigués en obres. Carres sense paviment i ni tan sols llambordes, un munt  de persones que em semblaven disfressades de pobres, cap cotxe, ni botigues amb rètols actuals. Hi havia tantes coses que no quadraven , semblava l’ambientació d’una pel·lícula. Cada cosa que veia no tenia res a veure amb el que jo recordava de la meva ciutat.

Em vaig asseure al mig d’una plaça mirant d’orientar-me i  vaig començar a menjar una poma a veure si això em calmava i centrava una mica. Al aixecar el cap, la meva salvació va aparèixer com una visió celestial: era la meva cúpula, allà davant,  a uns quatre o cinc carrers, ara sí que ja podria tornar a casa. Si veia la cúpula, encara que res del que hi havia al voltant em sonés, volia dir que no m’havia perdut, que potser estava caminant per parts desconegudes per mi i amb tanta obra, ja no m’estranyava. Mirava de consolar-me de tot el que m’estava passant amb una explicació que em sembles raonable.

Em vaig aixecar començant a caminar nerviosa cap a la meva cúpula, casa meva, el meu pis, les meves plantes, el Pau, els llits de rodes...

Sortint de la boca d’un carrer, un soroll bestial em va fer parar en sec. Acabava de caure una bomba i una casa mig derruïda exhibia la seva panxa, la gent cridava, corria i per augmentar una mica més si cabia el meu desconsol:  La cúpula ja no es veia per enlloc.

Els salts temporals: 2. La publicitat del banc

Pastisseria Brunells

Pujava amb un suculent esmorzar de la pastisseria Brunells escales amunt , com esperitada, quan la senyora Palmira em va cridar i em va donar un plec de cartes que teníem pendents de recollir. Com que tenia molta gana li vaig donar les gràcies sense mirar-les i vaig seguir amunt fins  a dalt de tot.

Aquella setmana havíem posat una tauleta no gaire gran a sota la cúpula i menjàvem tots els àpats en aquella estança. El Pau ja havia fet cafè i escalfava la llet, jo em vaig afanyar a parar la taula i obrir l ‘esmorzar estripant el paper del paquet. Ens vam asseure i ja més relaxats li vaig anar donant totes les seves cartes i notificacions que m’havia donat la Palmira.

Xerràvem de lo bonic que era anar fent canvis al pis i de que aquella cúpula fos un comodí per anar muntat escenografies quotidianes. Rèiem animats comentant que acabaríem posant rodes als llits per a poder-los traslladar fins a la cúpula i del molt que ens agradaven els canvis de decorat. 

Un dels sobres que havia rebut era una propaganda del banc, mai les llegeixo les propagandes, però aquesta deia amb lletres grans, daurades i en relleu: "T’agraden el canvis? T’oferim una vida de canvis i aventures constants, no et costarà res i els interessos són molt interessants".

Em va cridar l’atenció, però vaig riure sense acabar de llegir-la, semblava que els del banc ens escoltessin, tot allò era tant absurd, ja no sabien que inventar-se. La vaig deixar allà sobre la taula, ben posada amb les seves lletres daurades mirant-me per poder parar-hi atenció més tard, m’havia obert la curiositat, però no tant com per no gaudir d’aquell brioxet amb pernil dolç i formatge de Cal Brunells.

Els salts temporals: 1. El pis nou

Edifici situat a la Diagonal de Barcelona

Teníem pis nou, al centre de Bcn, de moment, com que sola no el podia pagar, vaig decidir de compartir-lo amb un vell amic botànic amb el que ja havia conviscut anys enrere, en Pau. Entre els dos sumàvem unes 30 especies de plantes adaptades a l’interior amb molts exemplars de cada. Teníem multitud d’espatafíliums, antúriums, ficus, orquídies.. .Dedicàvem unes tres hores diàries a tenir-ne cura amb un ritual que repetia sempre els mateixos passos: treure’n les parts, flors i fulles seques, vaporitzar, i abonar aquelles que ho necessitessin. Ocupaven dues habitacions senceres que gaudien d’una molt bona entrada de llum natural, una era una mena de tribuna quasi tota envoltada de vidres emplomats i dibuixats de colors amb motius vegetals i l’altre tenia tota una paret feta amb vidriera. Les havíem adequat amb lleixes i safates per a poder-les posar; totes les nostres plantes estaven precioses, verdes, sanes i ens feia molt de goig gaudir de la seva companyia.
El pis tenia una meravellosa curiositat. Era l’últim pis d’un edifici del XIX i en la seva habitació central, hi havien fet amb motllures de guix i fusta una cúpula barroca en blanc i daurat. Disposava de quatre columnetes amb capitells treballadíssim imitant fulles tropicals, un munt d’àngels petitets, suspesos en l’aire, semblava que li donessin voltes, tot i estar totalment estàtics; i anava engalanada de garlandes, flors de mentida i cordons trenats de passamanaria d’un gruix irreal. El Pau i jo vàrem dedicar moltes hores de conversa a decidir que en faríem amb aquella cambra de la cúpula que estava ben ve al mig del pis i era lloc de pas obligat per a transitar d’un costat a l’altre del mateix. Ens hagués agradat poder situar un llit de matrimoni gran, just a sota la cúpula i poder veure els estels i la lluna mentre ens adormíem, fins i tot havíem parlat de fer servir per torns l’habitació i així poder-ne gaudir tots dos. Però el fet de que aquella cúpula estigues al bell mig de l’espai ens va fer descartar totes les idees boniques i poc pràctiques que se’ns acudien, per acabar acordant que la cambra de la cúpula, quedaria lliure per a poder-la fer servir de pas: semblava el més adient.