No em deixaré
doblegar per les hores
Espases immortals de
la vida
despullant poc a poc
la pell terça
per tornar marró
allò rosat.
No em deixaré
abandonar per el pensament d’amor
acompanyant en la calidesa
d’un niu ple
per després
desintegrar-se
com ser viu que
sense escalfor mor.
Ara, penjada de
l’espatlla d’aquell que hi és
per voler ser-hi o
per casualitat.
D’aquell que s’està
immòbil
respirant
mentre les llàgrimes
li mullen la camisa.
Aquell que un dia va
arribar amb un somriure i va marxar amb un
-Ens veiem!
Ens pensem
pensant-nos tot es
torna ideal
sent la mentida més
gran de totes
la fantasia més gran
de totes les que puc contar
o les que oblidaré
per sempre
i vull ben oblidades
sense saber que ni
tan sols les he pensat.
Margant el gust que
em torna a la boca
Tornat-se verd dins
la cavitat del meu cos
dolç el regust que
en queda
quan ja no fa mal.
Records que moren
plegats i junts en una cripta
com aquella
il·luminada del Vinyoli
Imatges que mai
varen tenir tanta llum ni tanta lluentor.
Caliu del no temps
no ens abandonis!
Silenci sentenciós,
que faci l’univers
sense ser-ne jo la
responsable.
Ni culpa, ni
pensament acusatori.
No ens deprecií la
memòria real!
No ens mengi el
pessimisme!
Ni ens vomiti el
dolor!
Ni ens deixi el que
mai ens ha conegut.
