sábado, 26 de noviembre de 2016

Els salts temporals 9: Els emissaris





No sé quan podré sortir de lHospital. Ahir, vaig tenir una conversa molt entretinguda amb un dels secretaris del registre, una mica més i menvia a Sant Boi.
Resulta, que, en un atac de sinceritat, vaig voler explicar-li que jo no era daquest temps i el pobre home, només volia fondres.  És la bomba, em deia, hauria de parlar amb algun metge daquest que ara tracten la histèria, a veure si la pot ajudar, vostè no vol veure la realitat...  i tot un seguit de bons desitjos i explicacions polidament raonades sobre les meves percepcions, explicacions, imaginacions.
Al final, veient que no aniríem a parar enlloc més que a una habitació amb reixes, ho vaig deixar estar amablement i men vaig entornar cap al pavelló on dormo, al mig de 50 llits plens de dones confoses i afectades per la guerra.
Una de les monges va venir a consolar-me, em va parlar sobre com Jesus mentenia i entenia el meu patiment, al meu costat una altre monja jove magafava la mà per a donar-me suport i em mirava dolçament als ulls. Per un moment vaig pensar, en que no lhavia vist mai aquella monja, que era jove i és veia comprensiva, moderna, diferent a totes les altres.
Al marxar les dues monges i deixar-me anar la mà, vaig sentir com mhi havia deixat un paperet.
Amb molta cura vaig desplegar-lo quan ja shavien allunyat pavelló avall, al paper hi havia escrit. Emissaris temporals. Una mica més i magafa un cobriment. Aquella noia tampoc era dallà, mhavia trobat o jo lhavia trobat a ella i mirava de comunicar-se. Potser ella podria ajudar-me a entendre tot això, potser tenia el camí de tornada, potser...
Quan em vaig retornar una mica de lensurt, vaig agafar un paper i un llapis que tenia dins del primer calaix duna mena de tauleta de nit que hi havia al costat del meu llit i vaig començar a escriure possibles, preguntes, hipòtesis i consultes vàries que volia fer-li i que no em volia descuidar de preguntar-li la propera vegada que la pogués veure. Sabia, sentia millor dit, que no hauria de cercar-la gaire, ella havia vingut a mi i ella sola tornaria.
No em vaig equivocar, a la tarda, quan em portaven la medicació, va aparèixer ella amb la safata. Sentia el meu cor batega amb força mentre ella em somreia avançant cap el meu llit.
-       Bona tarda?- Com et trobes?
-       Molt bé, millor des del teu paper.
     Ella va tornar a somriure i amb veu baixeta va respondre:
-       Tot està bé, ara tho explicaré tot, abans que res però, he de posar-te aquesta medicació i parlem.
     Va agafar la xeringa de vidre i la va omplir amb el contingut transparent duna ampolleta.
      Després, somrient, va clavar lagulleta a la vena del meu braç i de seguida tot es va anar difuminant fins acabar en negre.