martes, 11 de marzo de 2014

Els salts temporals: 7. Bombes i soldats


Al matí em van despertar les sirenes, ja hi tornàvem a ser, vaig baixar atabalada les escales, la porta de casa era oberta i la senyora ja no hi era.
Corrent carrer avall la vaig atrapar a mitja baixada amb la camisa de dormir i descalça. Com vaig poder, agafada de bracet me la vaig endur de retorn a casa per a vestir-la i almenys posar-li unes sabates.
Al travessar la tanca del jardí un noi amb gorra ens va fer entrar a corre cuita a casa i va tancar la porta amb clau darrera nostre.
La sirena va pujar molt d’intensitat sonora i de cop i volta, sense poder fer ni un pas, ni amagar-nos en cap racó, una gran bomba maligna i metàl·lica va caure al bell mig del menjador. Em vaig quedar sorda, cega i sense cos, no estava morta però no me’l sentia. La respiració feia que el meu abdomen es dilatés i contragués, el notava, volia entendre que encara no havia mort del tot.
La pols se’m ficava a tots els orificis cranials, em feia pastetes a la boca, m’ofegava els pulmons, em cobria els ulls, em tapava el nas... aquella maleïda pols que semblava que s’havia proposat de donar-me el cop de gracia per deixar-me morta i ja enterrada allà mateix, allà on hi havia hagut aquell menjador tan curosament estimat, tant polidament guardat per la senyora. La meva mare en la guerra.
Amb la caiguda d’aquesta bomba em notava tant dèbil, tant fràgil, que ni tan sols la fantasia d’allò que havia idealitzat i perseguit tota la meva vida com a  motiu de la més complerta felicitat, ni això podia ajudar-me; ni un gran amor podria  salvar-me, perduda com estava en mig del temps perdut també. La guerra i la destemporalització  m’anaven menjant l’anima a engrunes, a pessics petits. Ni tan sols els records de les meves orquídies, que evocava constantment de forma forçada, podien ara fer, que un rajolí d’esperança s’escolés per les meves motivacions, fins a fer-me creure un altre cop que podria sortir de tot aquell horror en el que em veia embolicada, sense saber de cap manera el motiu. La bomba, m’havia fet explotar l’anima i l’ànim.
La pols es va anar esvaint de mica en mica com quan s’aixeca la boira, mostrant-me el que no volia veure, el que m’hagués agradat esborrar per sempre més dels meus records.
La dona acollidora i el soldat mort al meu costat, tots dos amb els ulls oberts, incomplerts corporalment, sagnants, per sempre més absents.
Uns soldats amb una llitera em van agafar, mentre altres soldats com formigues van omplir el menjador, van tapar els cossos, se’m van endur a un camió i a batzegades, pels carrers amb llambordes vaig perdre el sentit fins a Sant Pau.
Al obrir els ulls, sentia com al patí cent peus picaven a terra amb la veu d’un  home que cridava consignes i nombres. Una monja blanca, com una mena de coloma de terrat net, em somreia i m’acaronava. L’airet de la finestra m’arribava com una benedicció i tot i que encara no estava del tot desperta entenia tot allò que els metges parlaven als peus del meu llit. Especulaven sobre si tornaria a caminar, sobre si el meu home era aquell soldat mort al meu costat i si em quedaria família.
-       - Doctor, Quin nom li poso al registre?- una monja li preguntava a un dels metges.
-       - Posa-li Sra. Boix, això és el que ens han dit els soldats, sembla que era la dona del fotògraf.- li explicava un dels metges.

I jo, que em semblava només ser respiració, ni tan sols tenia esma per fer cap explicació, només tancava els ulls plorosos escoltant els cent peus bategants de soldats al pati.


)

No hay comentarios:

Publicar un comentario