Elisabeth Kübler-Ross
La mort una albada
Si no fos per tot allò margant que em torna a la boca
el gust desagradable es desfà entre la meva saliva
fent-la tornar d'un verd orgànic, fent-me agafar consciencia del que som.
De vegades no té bon gust la vida o potser hauria de dir que no li trobem bon gust.
Sobretot en els comiats
sobretot en el deixar anar
allò i aquells que agafaríem i lligaríem a nosaltres amb corretges
corretges que ens garantissin la seva presencia al llarg del temps que se'ns ha donat a naltros
no a ells.. aquells qui sabem estimats.
En l'adéu, en el fins no sé quan, ens tornem rancis.
Ens assequem a força de deixar anar rajolins desmesurats de dolor, incansablement enyorats.
El segon després de la pèrdua, ens perdem també nosaltres, en una mena de bassa quitranosa
volent quedar submergits en el seu interior, adormits intactes fins que passi el dolor.
Però el dolor no passa sinó el sentim
no passa sinó ens esqueixa
no passa sinó podem perdonar-lo.
El dolor, si el volem evitar, si el volem fer tornar invisible i que passi de llarg, es resisteix
i s'instal·la dins nostre com un convidat paràsit
que sinó és a base d'amor i perdo mai sentirà que la seva feina ha acabat
quan gaudim una mica més de la gran saviesa: estimar més enllà del cos.
Fosos amb el que realment en essència som: el gran amor incondicional.
No hay comentarios:
Publicar un comentario