Els salts temporals: 5. El porta-retrats

Casa Francesc Cairó- arquitecte: Domènec Boada
Tot Barcelona

Em va despertar la gent aixecant-se per sortir del refugi, vaig veure tant desorientada a la dona del meu costat, que vaig ser jo la que li vaig agafar el braç aquest cop. Al sortir al carrer, la llum del dia ens va deixar una mica cegues, per uns segons ho veia tot inundat de llum.
Li vaig preguntar que on vivia i no em va respondre, només va  començar a caminar costa amunt per un dels carrers més estrets que anaven a parar al refugi.

Caminarem en silenci fins a la porta d’un petit jardí, estava ben situat, mirant a l'est, quasi a dalt de tot de la costa. Em va posar les claus a la ma i em va fer un gest com dient: obre tu. Pobre dona, ni esma d’obrir la porta de casa tenia.
Vaig provar dues claus i a la tercera la vaig encertar, entrarem a poc a poc, com si no volguéssim molestar a les plantes, ni a la font xiuxiuejant que encara brollava; com si a la casa hi descanses algú que no volguéssim despertar.

La casa estava mig a les fosques, amb els porticons ajustats i tot molt endreçat i net. Es notava que aquella dona, es passava el dia endreçant casa seva, doncs amb una guerra a fora, deuria resultar molt difícil mantenir-ho com ella ho tenia.
Vaig obrir els porticons, per tal de que la llum omplis d’energia l’estança, mentre ella s’asseia al costat d’una taula camilla, plena de porta-retrats a sobre i es quedava absten, en silenci.

Com que soc xafardera de mena, no me’n vaig poder estar de mirar els retrats. Un soldat amb la bandera republicana somreia agafant de l’espatlla a un amic, en un altre hi havia un retrat de noces fet en un estudi tot guarnit de flors de roba i pintures orientals, em va semblar reconèixer-la a ella de jove.
Anava mirant els retrats amb molt de goig; m’agrada molt tot allò que desprengui memòria i aquests retrats i aquesta casa la guardaven en una bona quantitat. Imaginava i projectava mentalment, que podria viure-hi perfectament en aquella casa i que si no podia tornar a la meva, potser li demanaria a la senyora per quedar-me allà a fer-li companyia.
Almenys no passaríem aquesta guerra, que no sabia pas d’on havia sortit, soles, i jo a més: perduda. 
En un porta-retrats, la dona apareixia amb el que deuria ser el seu home, acompanyats d’un nen  i una nena emmidonats i contents, en el següent, el matrimoni, acompanyava uns nuvis amb tot la família, somrients i elegants.
Al centre de la paret més gran de la cambra, a sobre un bufet d'aquells que hagués matat per poder-me comprar, hi havia aquesta noia, la núvia, que jo ja anomenava mentalment la filla, amb una nena als braços a davant d’una vidriera emplomada, decorada amb motius vegetals...

No podia ser, cada cop l’embolic que la meva ment em presentava era més gran, aquella vidriera era la del meu pis, la de la tribuna de les plantes, n’estava segura, allò que hi sortia era casa meva.
El cor em bategava amb una força descomunal, em semblava que les arteries m’explotarien de tanta pressió;  tremolant  vaig posar davant la senyora el porta-retrats, preguntat-li:
 - Digui´m, si us plau. Qui són?

La dona no em responia, va agafar la fotografia entre les dues mans amb un gest preciós d’afecte i delicadesa, em va mirar un llarg moment com explicant-me alguna cosa amb els seus ulls tristos i quasi mig plorant em va dir:- La Joana i la meva petita Palmira -.